PICTÒRICA

Del meu primer dibuix ni me’n recordo. Durant molts anys, de ben petit, m’agradava reproduir les imatges dels còmics Hazañas bélicas , que en Guillermo Sanchez Boix, Boixcar, creava amb una mestria inigualable. Potser el primer dibuix de referència va ser un que va guanyar una mena de concurs que va muntar el capellà del poble. Des d’aleshores n’he fet alguns centenars més, però malauradament de la majoria n’he perdut la pista.

He de dir-vos que sóc totalment autodidacte. Ningú m’ha donat classes d’art ni de pintura o dibuix, i el poc que he après ho he fet per mi mateix, llegint ací i allà. El primer quadre o workart , com diuen els saxons, sí que el conservo. El podreu contemplar una mica més endavant. El vaig pintar l’any 1968 al taller de lampisteria del pare, al costat d’una finestra i posant la tela sobre unes caixes de cartró. Un indret molt poc adient per a un artista, si us hi pareu a pensar, però el lloc rai si es tenen ganes de fer coses. En aquesta primera obra vaig utilitzar pintura a l’oli i pinzells d’aquarel·la, encara que d’això no me’n vaig adonar fins força més endavant.

He de dir-vos que sóc totalment autodidacte. Ningú m’ha donat classes d’art ni de pintura o dibuix, i el poc que he après ho he fet per mi mateix, llegint ací i allà. El primer quadre o workart , com diuen els saxons, sí que el conservo. El podreu contemplar una mica més endavant. El vaig pintar l’any 1968 al taller de lampisteria del pare, al costat d’una finestra i posant la tela sobre unes caixes de cartró. Un indret molt poc adient per a un artista, si us hi pareu a pensar, però el lloc rai si es tenen ganes de fer coses. En aquesta primera obra vaig utilitzar pintura a l’oli i pinzells d’aquarel·la, encara que d’això no me’n vaig adonar fins força més endavant.

Desprès en van seguir molts més de diferents, alguns encara localitzables i d’altres que segurament ja no podré contemplar mai més. No va ser però fins a finals dels anys 1980 i principis de 1990 que vaig topar amb un estil amb el qual em sentia més còmode que mai, em sorgia la inspiració fàcilment i els resultats em semblaven raonablement satisfactoris. Aquest, que podríem anomenar el meu estil i que jo en dic expressionisme colorista , té com a referència els mestres expressionistes de principis del segle XX, entre els que situaria com a exemple principal l’alemany Franz Marc (1880-1916), un dels meus referents.

La meva imaginació –suposo– i la meva inquietud per cercar coses noves m’han portat fa ben poc cap a una altra manera de pintar. Aquest nou estil, amb certa tendència impressionista, m’està ocupant tot el temps que darrerament dedico a la pintura. La inspiració és continua, les idees venen soles i cal aprofitar la situació… Per tant, com diuen, és el que portem entre mans.

Si parlem de la tècnica que utilitzo, he de reconèixer que sóc poc innovador i no m’he mogut massa de l’oli. He fet alguna petita incursió en les aquarel·les, però han acabat en un calaix tancat amb clau. També m’agrada dibuixar i pintar amb llapis de colors i utilitzar el plomí convencional i el tinter de tinta xinesa.

El meu pintor favorit és Vincent Van Gogh, a qui jo anomeno carinyosament Vicentet. Tot sovint tenim llargues converses que m’ajuden a comprendre la raó d’aquesta afecció o, més ben dit, obsessió per la pintura. Com ell diu: «Pintis el que pintis, pot ser millor o pitjor, però és una obra única al món, perquè és teva i no n’hi ha cap altre igual »

Bé, si algú vol enviar-me alguna de les seves obres, també tinc un lloc per a ell… I ara, si voleu, ja podeu entrar a la galeria.